Un director de
vint-i-set anys deixava corpresos els assistents a la inauguració
del 12th
Festival de Cannes. Estrenava el seu primer llargmetratge, Els
quatre-cents cops. Parlem de
François Truffaut.
Truffaut volia trencar
amb l'academicisme del cinema francès i des de les pàgines de
revistes especialitzades com Arts
o Cahiers du cinéma,
ell i d'altres joves insolents cridaven a la revolució: “Autors,
trieu lliurement la història que voleu explicar, rodeu en exteriors,
estalvieu-vos qualsevol afectació teatral en els diàlegs”. Però,
Truffaut no es conformava amb les meres proclames i, gràcies als
diners i contactes del sogre —destacat productor—, va portar a la
pràctica els seus postulats i amb Els quatre-cents cops
l'ha va encertar, perquè va
omplir la pantalla de veritat i emoció i perquè va trobar un noi de
catorze anys, l'actor Jean-Pierre Léaud, que va deixar el públic
estabornit amb la seva creació.

I ara què farem?—es devia
preguntar François Truffaut. Quin havia de ser el següent moviment?
Tothom estaria pendent d'ell. Acompliria les expectatives després de
l'inesperat èxit de Els quatre-cents cops? Quina
responsabilitat!

L'acollida de la pel·lícula
va ser tan bona que els beneficis permeteren la productora de
Truffaut tenir prou múscul per impulsar tota la seva posterior
filmografia. A més, les primeres pel·lícules dels seus col·legues,
Chabrol o Godard, també van obtenir un notable èxit; el relleu
generacional representat per l'anomenada nouvelle vague era
imparable.
Si en vols escoltar l'espai sencer:
