Discografia de Fem un flash-back?

▼

Discografia (I)

▼

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Dispareu contra el pianista. Què fer després d'un èxit espatarrant.

Un director de vint-i-set anys deixava corpresos els assistents a la inauguració del 12th Festival de Cannes. Estrenava el seu primer llargmetratge, Els quatre-cents cops. Parlem de François Truffaut.

Truffaut volia trencar amb l'academicisme del cinema francès i des de les pàgines de revistes especialitzades com Arts o Cahiers du cinéma, ell i d'altres joves insolents cridaven a la revolució: “Autors, trieu lliurement la història que voleu explicar, rodeu en exteriors, estalvieu-vos qualsevol afectació teatral en els diàlegs”. Però, Truffaut no es conformava amb les meres proclames i, gràcies als diners i contactes del sogre —destacat productor—, va portar a la pràctica els seus postulats i amb Els quatre-cents cops l'ha va encertar, perquè va omplir la pantalla de veritat i emoció i perquè va trobar un noi de catorze anys, l'actor Jean-Pierre Léaud, que va deixar el públic estabornit amb la seva creació.



L'acollida de la pel·lícula va ser tan bona que els beneficis permeteren la productora de Truffaut tenir prou múscul per impulsar tota la seva posterior filmografia. A més, les primeres pel·lícules dels seus col·legues, Chabrol o Godard, també van obtenir un notable èxit; el relleu generacional representat per l'anomenada nouvelle vague era imparable.

I ara què farem?—es devia preguntar François Truffaut. Quin havia de ser el següent moviment? Tothom estaria pendent d'ell. Acompliria les expectatives després de l'inesperat èxit de Els quatre-cents cops? Quina responsabilitat!






Si en vols escoltar l'espai sencer: