divendres, 23 de novembre del 2018

El tercer hombre

Un escriptor s'ofega en l'alcohol en el cabaret Oriental de Viena. El sentiment de culpa per les seves constants infidelitats i el desassossec espiritual resulten una càrrega massa feixuga per la seva turmentada ànima. El panorama no millora si surt al carrer. No es trobarà amb la Viena encisadora dels valsos de Strauss, sinó amb una ciutat devastada per les bombes, pel pitjor de la condició humana.

És l'any 1948. L'escriptor és Graham Greene i es troba a Viena perquè el productor Alexander Korda l'hi ha encarregat un guió sobre l'ocupació de la capital per part de les quatre Potències. Llavors, Viena encara estava dividida en zones sota control nord-americà, rus, francès i britànic i el centre de la ciutat era patrullat per grups de quatre soldats, un per cada país. Tot plegat havia començat en un sopar en el qual Greene va mostrar al seu amic Korda un tros de paper en el qual hi havia escrit la inquietant i falsa mort d'un tal Harry.

Per afrontar l'elaboració d'un guió, Greene sempre escrivia primer un relat. Segons deia, una pel·lícula no depèn només d'una trama argumental, sinó també d'uns personatges, un talant i un clima, que li semblaven impossibles de reflectir en l'esbós d'un guió convencional. El problema rau que només li queden tres dies d'estada a la ciutat i no té trama, ni personatges, ni res de res... llevat potser d'algunes localitzacions interessants, com ara el cabaret Oriental.



L'endemà arriba el cop de sort. Greene esmorza amb un oficial britànic del Servei d'Intel·ligència i la conversa li proporciona el material que necessita; per una banda, la tèrbola història de l'estraperlo de la penicilia i per una altra, el fascinant descobriment del clavegueram de la ciutat... ja ho té!

En arribar la primavera Greene torna a Viena, acompanyat pel director Carol Reed, per treballar sobre el terreny i polir els detalls de la història. L'escriptor coneix el llenguatge cinematogràfic i no posa gaires problemes a l'hora de fer canvis. Alguns són superficials; com a conseqüència de la procedència nord-americana dels actors Orson Welles i Joseph Cotten, s'ha de canviar la nacionalitat britànica original del relat. A Joseph Cotten, a més, no li agrada ni miqueta el nom que li han posat; sembla que per una oïda ianqui, Rollo Martins té connotacions homosexuals. També se suprimeix el segrest de l'Anna Smith per part dels russos perquè no es volia pas fer una pel·lícula propagandística. Quan tracten el final de la pel·lícula, la cosa s'entrebanca de valent. Greene opina que la història ha d'acabar bé i Reed pensa que aquest happyend pot resultar-li massa cínic al públic. Quan va veure el mestratge amb el qual es va rodar l'escena final, l'escriptor va reconèixer que estava equivocat.


Carol Reed i Graham Greene (a la dreta) revisant un guió
Després de l'èxit de la pel·lícula Graham Greene va publicar el seu relat. I al pròleg escrivia: “El tercer hombre no va ser escrit per a ser llegit, sinó per ser vist. Mai va pretendre ser més que la matèria primera per a una pel·lícula. En realitat la pel·lícula és millor que el relat perquè en aquest cas és el relat en la seva forma més polida”. Vet aquí, per tant, un cas rar i paradigmàtic de pel·lícula que supera el llibre; ho diu el mateix escriptor!  (...)





Si voleu escoltar el programa sencer:









divendres, 16 de novembre del 2018

El capitán Alatriste presenta: Roque Baños

“No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente. Se llamaba Diego Alatriste y Tenorio, y había luchado como soldado de los tercios viejos en las guerras de Flandes” .




Roque Baños
Aquest és l'inici de la novel·la El capitán Alatriste, escrita per Arturo Pérez Reverte i la seva filla Carlota. L'any 2006 Agustín Díaz Yañes va dirigir l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Viggo Mortensen. El compositor de la banda sonora fou Roque Baños que avui ens acompanya a Fem un flash-back?

La fanfàrria Alatriste, obrirà aquest diumenge el concert que la Banda Municipal de Barcelona oferirà a l'Auditori i el seu director, José Rafael Pascual Vilaplana, ha volgut fer-nos una petita ressenya de l'obra i de l'autor. 

Hem aprofitat la celebració d'aquest concert per recordar amb Roque Baños, com va viure aquell projecte d'Alatriste que llavors va ser la producció espanyola més cara de la història. I ja que hi som,  hem fet un repàs de la seva trajectòria artística dins del món del cinema; des dels inicis a Carreteras secundarias (Emilio Martínez Lázaro) fins a les superproduccions nordamericanes d'avui dia, Baños ha signat unes 60 partitures i ha aconseguit, entre altres premis, 3 Goya per col·laboracions amb Carlos Saura (Salomé, 2003), Daniel Monzón (Celda 211, 2008) i Álex de la Iglesia (Los crímenes de Oxford, 2009).

El compositor, nascut a Jumilla, viu entre Los Angeles i Madrid.  Aquesta setmana es trobava a la capital espanyola preparant un concert amb la Film Symphony Orchestra en el qual interpretava la banda sonora de El hombre que mató a don Quijote. 

Si voleu escoltar el programa sencer:

dissabte, 10 de novembre del 2018

El mercader de Venècia

Els teatres de Londres van reobrir-se al públic, després de dos anys tancats per culpa de la pesta. William Shakespeare s'havia associat a la companyia teatral de Lord Chamberlain, que era cosí de la reina Elizabeth i aquest vincle amb l'aristocràcia va afavorir que l'autor inaugurés un estil dramàtic nou —més poètic, més refinat i més enginyós— que captivà el públic. En aquest context, l'any 1594, va ser escrita la comèdia El Mercader de Venècia.

Sobre Shakespeare no es deixa d'escriure. L'astorament que causa la quantitat, la varietat i sobretot la qualitat de la seva obra ens fan dubtar i els escèptics es pregunten: “Com pot ser que un sol home escrigués tot això?”. Salvador Oliva, catedràtic de Filologia i poeta, ha traduït tot el teatre de Shakespeare i ens explica que “el seu poder verbal és tan intens, tan capaç d'estimular la imaginació artística, tan destre i tan apte per il·luminar les zones ombroses de l'ànima humana que, cada vegada que rellegim una obra seva, tenim la sorpresa de trobar-hi nous valors”. Per a Oliva no hi ha dubtes sobre l'autoria i la identitat de Shakespeare i el situa al bell mig del canon. És a partir de la seva referència que mesurem el valor de la resta d'autors.



El jove Bassanio està enamorat de Porcia. Per mantenir l'alt nivell de vida que suposa fer-li la cort li demana diners al seu amic Antonio, un ric mercader venecià. Antonio no disposa en efectiu dels tres mil ducats que Bassanio necessita i acudeixen a Shylock per demanar-li un préstec. Shylock és un vell jueu estranger a la ciutat, assidu a la sinagoga, vidu i amb una filla, Jessica. Accedeix a donar-li crèdit, però en lloc de fixar un interés pacten que en cas de no poder tornar els diners, Antonio haurà de pagar amb una lliura de la seva pròpia carn.

Un debat controvertit ha estat sempre decidir si El mercader de Venècia és o no una obra antisemítica. Tampoc hi ha acord respecte al personatge de Shylock: és còmic o tràgic? Shakespeare no va manifestar el seu parer i segurament volia crear un personatge obert a diferents interpretacions.
De vegades les paraules de Shylock ens semblen assenyades, en canvi la seva exagerada avarícia ens fa riure, ens provoca repulsió i fàstic la seva tossuderia en voler complir el contracte i finalment, quan és vençut, ens fa tanta llàstima.

Michael Radford va assumir l'any 2004 la direcció d'una nova versió d'El mercader de Venècia. Per documentar-se es va cruspir totes les adaptacions cinematogràfiques que va trobar d'obres de Shakespeare, la qual cosa té molt mèrit perquè n'hi ha unes 300, com podreu imaginar parlem de l'autor clàssic més versionat. Els gustos personals d'en Radford sobten: que menysprei l'Othello d'Orson Welles o que consideri West Side Story com la millor versió de Romeo i Julieta són exemples d'un criteri ben peculiar (...) 

Si voleu escoltar el programa sencer:



dissabte, 3 de novembre del 2018

Stanley Kubrick al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

“Si pot ser escrit o pensat, es pot filmar”.
 Stanley Kubrick.

El Centre de Cultura Contemporània acull una exposició dedicada a Stanley Kubrick justament en el cinquanta aniversari de l'estrena de la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai. Es tracta d'un projecte promogut pel Museu del Cinema alemany de Frankfurt que, des del 2004, està viatjant arreu del món i ara romandrà a Barcelona fins el 31 de març.

La mostra ocupa la tercera planta del CCCB i exhibeix una acurada i completíssima selecció de material; uns 40 audiovisuals, maquetes, càmeres, vestuari així com objectes de l'arxiu personal del director: guions, fotografies, esbossos, storyboards... Tot plegat per oferir-nos un recorregut cronològic de la vida artística del cineasta nordamericà. Kubrick es va iniciar com a fotògraf en la revista Look, després vindria l'etapa de formació amb els curtmetratges i els dotze llargmetratges, entre els quals hi trobem un munt de títols icònics del setè art. A banda de la citada 2001 la llista podria incloure com a mínim La chaqueta metálica, El resplandor, La naranja mecánica, Senderos de Gloria, Lolita, Espartaco ...



Stanley Kubrick fou un director privilegiat, únic. Va aconseguir fer un cinema d'autor dins de produccions megalòmanes al seu aire, sense gaires exigències quant a terminis o èxit comercial. Formava part del mainstream de Hollywood però des de 1961 va viure aïllat a una casa situada al nord de Londres. Allà treballava com un artesà al seu taller fins deixar enllestida la pel·lícula. Tot i que les produccions aixecaven molta expectació, sovint van ser rebudes amb indiferència o incomprensió, però el temps ha elevat alguna d'elles a la condició d'atemporal, d'obra mestra.

Tenia fama de ser un “maniàtic del control”, havia de posar el nas en cada detall, era com ell mateix reconeixia un “perfeccionista dement”, que portava al límit els nervis dels seus col·laboradors. Kubrick aplicava la mordassa als periodistes i exigia contractes de confidencialitat abans de l'estrena de les seves pel·lícules.

Quant a les bandes sonores Kubrick tenia un punt de vista poc convencional. Afirmava que per bons que fossin els millors compositors de cinema, no eren Beethoven, ni Mozart ni Brahms; llavors per què escalfar-se el cap quan hi ha al nostre abast tanta música genial? Efectivament, Kubrick va prendre fragments musicals de Richard Strauss, Beethoven, Rossini, Händel, Bártok, Ligeti, Penderecki... però val a dir que també contractà expressament compositors especialitzats com Gerald Fried, Alex North o Wendy Carlos. Fins i tot una de les seves filles, Vivian Kubrick, va escriure la banda sonora de La chaqueta metálica.  

La part final de l'exposició està dedicada als projectes inèdits o inacabats de Stanley Kubrick, entre els quals hi ha, entre d'altres, molta documentació sobre una pel·lícula dedicada a Napoleó i sobre Inteligència Arficial que Steven Spielberg portaria a la pantalla l'any 2001.

Juntament amb la mostra s'han programat concerts, cinefòrums i el cicle Stanley Kubrick, un gegant, a la Filmoteca de Catalunya. La visita es culmina amb una nova cita, extreta de l'article que el crític Ángel Fernández Santos va publicar l'endemà de la mort del cineasta: “En Kubrick, com en Welles, i més recentment com en Coppola, sempre hi va haver una secreta vocació d'aprenent de Déu”.

Si voleu escoltar l'espai sencer: