Un cotxe enorme aparca en la plaça del poble. Hi surt un senyor alt que es puja la cremallera de la caçadora i es posa la boina al cap. Qui serà? Els veïns se'l miren encuriosits, en silenci. El rodatge d'una pel·lícula ha alterat la seva rutina però la presència de famosos ja no és cap sorpresa. En el descans de la filmació el director s'apropa a un dels actors protagonistes: “Alfredo, el señor Delibes está comiendo en el restaurante de ahí enfrente. ¿Puedes ir a saludarle?”. L'actor vesteix de manera miserable com correspon al seu personatge, però sense pensar-s'ho entra al restaurant i li allarga la mà a l'escriptor: “Señor Delibes, Paco el bajo”.
Los santos inocentes va ser la novel·la que més temps va ocupar Miguel Delibes, des de la seva gestació fins a la publicació definitiva. Primer va tenir la forma d'un relat breu que es publicà a les pàgines de la revista Mundo Hispánico. Més tard l'autor va entreveure que la història donava per una novel·la, però com que involucrava persones i fets reals no gosava treure'ls a la llum i es va oblidar d'aquell conte fins que anys més tard, ordenant la seva biblioteca el va retrobar, el va rellegir i va reprendre la tasca de crear una tragèdia rural—realista i poètica— en la qual s'expliquen les condicions d'una l'humil i resignada família a l'Extremadura profunda dels anys seixanta. És temps de cacera i Paco, el bajo, s'ha trencat una cama i no pot servir el señorito Iván a les batudes. Però el señorito el pressiona perquè l'acompanyi tot mostrant la crueltat, els abusos i la ceguesa moral d'una classe instal·lada en uns privilegis propis d'una societat feudal.
L'any 1981 Planeta publicaria la novel·la. Seria l'única infidelitat de Delibes vers Destino, l'editorial organitzadora del premi Nadal que Delibes va guanyar l'any 47 amb La sombra de un ciprés es alagarda tot encetant una brillant carrera literària. L'autor va lliurar l'original mecanografiat als responsables de l'editorial Planeta que en veure'l tan finet van murmurar: “Me parece que los inocentes somos nosotros”. L'èxit però va ser rotund. En vint anys Los santos inocentes es va editar més de 60 cops.
![]() |
| L'escriptor Miguel Delibes |
Mario Camus acabava de guanyar l'Os d'Or al Festival de Berlin amb La colmena i llavors va voler portar al cinema Los santos inocentes. Delibes va rebre la notícia amb estranyesa perquè li semblava una adaptació difícil. I així era. Els guionistes —Antonio Larreta, Manuel Matji i el propi Camus— van trigar a trobar la tecla escaient. Finalment van optar per inventar-se la vida que Azarías i els fills de Paco, el Bajo, portarien en els anys 70. Això permetia que cada personatge expliqués la història pròpia de la novel·la com si fóra un flash-back i també permetia dotar-li d'un final esperançador, un xic més optimista que el del llibre. Quan Miguel Delibes va rebre el guió de la pel·lícula només va insistir en una cosa: l'expressió milana bonita havia de repetir-se moltes, moltes vegades al llarg de la història (...)
Si voleu escoltar el programa sencer:

