divendres, 22 de març del 2019

A la platja de Chesil

“Amb prou feines es coneixien l'un a l'altra, i mai no es podrien conèixer per culpa de la capa d'un quasi silenci amistós que mitigava les seves diferències i les tapava tant com les estrenyia”. 

La Florence i l'Edward s'acaben de casar i ara sopen a l'hotel on passaran la seva nit de noces. Som a principis dels anys seixanta i per ells tot és desconegut, inclòs el sexe. La vida que han promès passar plegats es presenta plena de misteris, expectatives, pors i inseguretats.

A la platja de Chesil és una novel·la del britànic Ian McEwan, traduïda al català per Albert Torrescasana i publicada per l'editorial Empúries l'any 2008. A Fem un flash-back?, vam pensar que fóra interessant conèixer les impressions d'una persona, com l'Albert Torrescasana, que durant dos mesos va treballar intensament el text. 



Albert Torrescasana, traductor
I dit i fet, vam aconseguir contactar amb ell i vam anar a L'Escola Casa Nostra de Banyoles per entrevistar-lo en acabar les seves classes. Abans de començar l'Albert para taula, però no pas amb plats i coberts sinó amb un munt de novel·les d'en McEwan. Quan va rebre l'encàrrec, el traductor ja coneixia Amor perdurable i, sobretot Expiació que li va captivar. Llavors capbussar-s'hi a la platja de Chesil fou un gran regal. (...)

Deu anys després de la seva publicació, la novel·la es va convertir en una pel·lícula i es va fer amb la participació del mateix McEwan com a guionista. McEwan està avesat a veure les seves novel·les a la pantalla, amb adaptacions seves o d'altres i també té experiència en guions originals. En aquesta ocasió a més va mostrar el director, Dominic Cooke, les localitzacions que ambientaven la història i va presenciar el rodatge.  (...)

Si voleu escoltar el programa sencer:

divendres, 15 de març del 2019

300

Som l'any 480 a. C, inici de la segona guerra mèdica. Xerxes vol venjar la derrota del seu pare, Darios, i acomplir el vell somni de conquerir occident. El seu poder és aclaparador. Compta amb un exèrcit de 250 mil perses sotmesos als seus deliris. Les ciutats-estat dels territoris grecs dubten i algunes ja s'han rendit a l'invasor. Però hi ha d'altres que presentaran resistència. Protegits per l'estretor de les Termòpiles, porta d'entrada d'allò que avui és Grècia, s'han aplegat uns set mil homes de diverses ciutats dirigits pels espartans i el seu rei Leònides, veritables artistes en matèria de guerra. Xerxes envia un emissari per pactar la rendició. No té sentit vessar sang quan les forces són tan desiguals: “El nostre exèrcit és gran”, adverteix el missatger. “Llançarem tantes sagetes que no veureu el cel”. Leònides respon orgullós, sense immutar-se: “Llavors lluitarem a l'ombra. Si voleu les nostres armes, veniu per elles”.



Durant dos dies resisteixen les escomeses de l'enemic, però el traïdor Efialtes ha conduït els perses per un camí que els permetrà atacar per la rereguarda. Leònides no es dóna per vençut, tot i la seva inferioritat, i resistirà fins al final. “Espartans, lluiteu amb valor; avui potser soparem amb els esperits”, brama Leònides als seus soldats abans de morir. Així s'acomplirà la profecia de l'oracle de Delfos: Esparta serà arrasada si el rei no dóna la vida per defensar-la. El sacrifici de Leònides esperona l'ànim de totes les polis gregues, els permet guanyar temps, ordir la defensa dels seus territoris i lluitar plegats per la defensa de la seva llibertat. Finalment, aconseguiran la victòria.

Leònides a les Termòpiles. Jacques-Louis David (1814)
La batalla de les Termòpiles sempre ha seduït els artistes. Potser recordeu, per exemple, el quadre del francès Jacques-Louis David, avui exposat al Louvre, en el qual Leònides assegut totalment nu damunt d'una roca, ens mira mentre empunya l'espasa i l'escut. Al seu voltant, els seus fidels soldats s'acomiaden abraçant-se davant d'una mort imminent i heroica. Molt més recent tenim el cas que ens ocupa avui. Frank Miller, el dibuixant nord-americà creador de Sin City i col·laborador a sèries com ara Daredevil o Batman, va recrear la batalla de les Termòpiles en un excel·lent còmic titulat 300 publicat per Dark Horse Comics l'any 1998. El virtuosisme estètic sobta ja en veure la coberta del llibre, i en obrir-lo ens deixem atrapar per una atmosfera que ens angoixa tot plegat amb una acurada planificació de les imatges en un format apaïsat i la contenció d'un guió que pretén ser poètic i que flirteja amb l'ambigüitat.

Els seguidors de Miller es van quedar ben parats en veure aquest gir inesperat vers el gènere històric i l'obra fou premiada amb escreix als premis Eisner, els més prestigiosos del sector. Desconec les desqualificacions que va patir David, però a Miller de crítics, no li'n van faltar. De seguida s'aixecaren les veus dels defensors de la fidelitat històrica: “Quina fal·làcia presentar Esparta com un model de democràcia i Pèrsia com a civilització bàrbara i cruel”. “Home! No pot ser! Que Leònides tenia 60 anys, com me'l representeu tan jove i musculat?”. “I què em dieu de Xerxes, Miller l'ha dibuixat com si fos una drag queen. Que atrevit!”. “Que no eren 300, sinó uns quants més i no només procedien d'Esparta, home! Quina barra!” (...)

Si voleu escoltar el programa sencer:   

divendres, 8 de març del 2019

Como agua para chocolate


Laura feia de mestra i escrivia guions per al cinema i la televisió. Era terrible veure com els seus treballs s'oblidaven en un calaix o bé s'alteraven sense miraments. Quina frustració no poder veure a la pantalla tot allò que havia imaginat!

A casa li agradava obrir el bagul de les fotos de família. Hi havia unes que cridaven especialment la seva atenció. Eren les fotos en què sortia Tita, una tia besàvia que no va conèixer. Era una dona bella a la qual sa mare no va permetre casar-se. Mirant les fotos es notava com, amb el temps, el rostre de Tita anava endurint-se. Laura sentia com se li clavava la seva mirada. Semblava com si Tita li implorés un millor destí. I així fou com Laura Esquivel va escriure Como agua para chocolate.

Tita de la Garza és la petita de tres germanes i, per tradició familiar, no es pot casar perquè ha de quedar-se a casa i cuidar de sa mare. Davant d'aquesta repressió, la cuina es converteix en un espai sagrat, l'únic espai en el qual Tita, amb les seves receptes, expressa la seva rebel·lia i passió contingudes fins al punt d'influir en l'ànim dels altres. L'amor, la tendresa i la llibertat de la cuina contrasten amb la brutalitat dels costums socials i la destrucció provocada per les guerres de la revolució mexicana. La cuina, a més, se'ns representa com motor de canvi, com espai de transgressió des del qual es pot millorar la societat.



Laura no estava preparada per l'èxit. I el llançament de la novel·la havia causat furor. El món li va caure a sobre. Al cap de sis mesos de la seva publicació, la novel·la començava a traduir-se. En total a trenta-sis idiomes. Tot un best seller. En un punt es va acabar el silenci, la introspecció. Tothom volia saber d'on havia sortit aquella dona tan sensible que era comparada amb Juan Rulfo o García Márquez. Tothom li demanava una entrevista i Laura volia amagar-se sota la taula, recuperar el seu món íntim.

Laura Esquivel
El seu marit, Alfonso Arau, conegut actor i director, la va animar a escriure el guió per adaptar la novel·la al cinema i el món es va commoure amb l'encís i les exageracions de la cultura popular mexicana i, sobretot, amb l'amor entre Tita i Pedro; un amor que no es pot manifestar a la terra, sinó en el més enllà. Especialment significativa va ser l'acceptació als Estats Units que va permetre Arau establir-se a la meca de Hollywood i dirigir Paseando por las nubes o Cachitos picantes. Alfonso Arau ben bé pot considerar-se com un precursor de la brillant fornada de directors mexicans que ens enlluerna en els darrers anys amb noms com Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón o Alejandro González Iñárritu. Hollywood també es va interessar pels guions de Laura, però l'experiència no va ser grata. Un cop més es va sentir maltractada com a autora. El matrimoni de va encaixar malament el nou panorama vital i Laura i Alfonso es divorciaren després de vint anys de relació. Durant molt temps es barallaren als tribunals pels drets d'autor de la cinta. L'escriptora va arribar a maleir l'hora que va decidir canviar el destí de Tita. Afortunadament tot això va passar i Arau i Esquivel van fer les paus (...)

Si voleu escoltar el programa sencer: 


divendres, 1 de març del 2019

Los santos inocentes

Un cotxe enorme aparca en la plaça del poble. Hi surt un senyor alt que es puja la cremallera de la caçadora i es posa la boina al cap. Qui serà? Els veïns se'l miren encuriosits, en silenci. El rodatge d'una pel·lícula ha alterat la seva rutina però la presència de famosos ja no és cap sorpresa. En el descans de la filmació el director s'apropa a un dels actors protagonistes: “Alfredo, el señor Delibes está comiendo en el restaurante de ahí enfrente. ¿Puedes ir a saludarle?”. L'actor vesteix de manera miserable com correspon al seu personatge, però sense pensar-s'ho entra al restaurant i li allarga la mà a l'escriptor: “Señor Delibes, Paco el bajo”.



Los santos inocentes va ser la novel·la que més temps va ocupar Miguel Delibes, des de la seva gestació fins a la publicació definitiva. Primer va tenir la forma d'un relat breu que es publicà a les pàgines de la revista Mundo Hispánico. Més tard l'autor va entreveure que la història donava per una novel·la, però com que involucrava persones i fets reals no gosava treure'ls a la llum i es va oblidar d'aquell conte fins que anys més tard, ordenant la seva biblioteca el va retrobar, el va rellegir i va reprendre la tasca de crear una tragèdia rural—realista i poètica— en la qual s'expliquen les condicions d'una l'humil i resignada família a l'Extremadura profunda dels anys seixanta. És temps de cacera i Paco, el bajo, s'ha trencat una cama i no pot servir el señorito Iván a les batudes. Però el señorito el pressiona perquè l'acompanyi tot mostrant la crueltat, els abusos i la ceguesa moral d'una classe instal·lada en uns privilegis propis d'una societat feudal.

L'any 1981 Planeta publicaria la novel·la. Seria l'única infidelitat de Delibes vers Destino, l'editorial organitzadora del premi Nadal que Delibes va guanyar l'any 47 amb La sombra de un ciprés es alagarda tot encetant una brillant carrera literària. L'autor va lliurar l'original mecanografiat als responsables de l'editorial Planeta que en veure'l tan finet van murmurar: “Me parece que los inocentes somos nosotros”. L'èxit però va ser rotund. En vint anys Los santos inocentes es va editar més de 60 cops.

L'escriptor Miguel Delibes
Mario Camus acabava de guanyar l'Os d'Or al Festival de Berlin amb La colmena i llavors va voler portar al cinema Los santos inocentes. Delibes va rebre la notícia amb estranyesa perquè li semblava una adaptació difícil. I així era. Els guionistes —Antonio Larreta, Manuel Matji i el propi Camus— van trigar a trobar la tecla escaient. Finalment van optar per inventar-se la vida que Azarías i els fills de Paco, el Bajo, portarien en els anys 70. Això permetia que cada personatge expliqués la història pròpia de la novel·la com si fóra un  flash-back i també permetia dotar-li d'un final esperançador, un xic més optimista que el del llibre. Quan Miguel Delibes va rebre el guió de la pel·lícula només va insistir en una cosa: l'expressió milana bonita havia de repetir-se moltes, moltes vegades al llarg de la història (...)


Si voleu escoltar el programa sencer: