divendres, 26 d’octubre del 2018

Les aventures de Robin Hood

El cinema d'aventures vivia un resorgiment a Hollywood i la Warner Bross s'havia apuntat a la moda amb El capitán Blood, una superproducció de pirates que es va estrenar el Nadal de 1935 i va convertir en estrelles els seus protagonistes: Olivia de Havilland i Errol Flynn.

La parella repetiria a La carga de la brigada ligera i el setembre de 1937 començava el rodatge d'una nova versió de Les aventures de Robin Hood, el projecte més ambiciós de la Warner Bros.

El mític bosc de Sherwood es va recrear al Bidwel Park de Chico (Califòrnia) i allà començaren els problemes. Es va haver d'usar gespa artificial perquè la del parc estava cremada pel sol d'estiu. Després van arribar les pluges. El productor s'estirava dels cabells en veure com es disparava el pressupost i el director, William Keighley no s'aclaria. Havia o no havia de començar la pel·lícula amb l'espectacular torneig de tir amb arc?



El més fomut era la perruca que li havien dissenyat a l'Errol Flynn, amb aquell ridícul serrell arrodonit. Allò era intolerable, indignant! Home, que l'Errol tenia una reputació! L'actor es va queixar al propi Jack Warner per exigir una altra perruca, i, evidentment, ho va aconseguir. Un cop solucionat aquest assumpte, Flynn es llançà a festejar l'Olivia de Havilland. La seva relació fou més intensa que mai i la seva complicitat apassionada va afavorir moltíssim la pel·lícula.

En novembre, la producció anava endarrerida i el treball de William Keighley no era del gust dels estudis, especialment en les escenes d'acció. Llavors es va decidir que Michael Curtiz agafés les regnes del rodatge. Curtiz era un director competent i talentós, format a Europa. Tenia però un caràcter difícil. Era un tirà a l'estudi i no tolerava els capricis dels divos. Va tenir més que paraules amb Bette Davis, Cary Grant i amb Errol Flynn acabaria barallant-se a cops de puny en el rodatge de Murieron con las botas puestas. Mentre es filmava Robin de los bosques, Flynn encara tolerava les sortides irades del director, però Olivia de Havilland estava aterrida. Quan començava amb els crits, es tapava les orelles i arrencava a córrer cap el seu camerino.

Curtiz va repetir algunes de les seqüències i es va encarregar de realitzar totes les escenes d'interior, inclosa la del magistral duel final entre Robin i Guy de Gisborne. El 22 de gener de 1938 va enllestir el rodatge. Amb 2 milions de dólars, era fins aleshores la producció més cara de la Warner Bros.


Erich Wolfgang Korngold
La cirereta de la pel·lícula havia de ser la música i el millor candidat per compondre-la era Erich Wolfgang Korngold que ja havia guanyat un òscar l'any 1935 amb Anthony Adverse. Korngold havia estat un nen prodigi. Amb onze anys va estrenar un ballet a l'Òpera Imperial de Viena, als 23 la seva tercera òpera va tenir una estrena simultània a Colònia i Hamburg, un fet sense precedents. Havia sentit elogis dels grans Richard Strauss i Gustav Mahler i, per tant, estava cridat a deixar-nos pàgines cèlebres que romandrien indelebles en el temps. Ell era un músic de teatres i auditoris i el seu pare, molt influent com a crític musical, li corcava l'orella dient-li que això del cinema era de baixa estofa.

Si en vols escoltar l'espai sencer:



divendres, 19 d’octubre del 2018

El color púrpura. L'inconformisme d'un creador.

Dues nenes negres juguen en un camp ple de flors. Corren, ballen, canten, piquen de mans, semblen felices. Una d'elles s'atura esgotada i mira el blau del cel. Descobrim que està embarassada. Arriba el pare, anuncia que el sopar és a taula i afegeix: “Celie tens el somriure més lleig de la creació”.

Així comença El color púrpura amb la qual Steven Spielberg es va endinsar, per primer cop, en el gènere del drama i va demostrar que no només era un director de pel·lícules d'entreteniment. Fins llavors, Spielberg havia dirigit una pila de cintes que ja justificaven, amb escreix, el sobrenom d'El rei Midas de Hollywood: Tiburón, Encuentros en la tercera fase, E.T el extraterrestre i els dos primers títols de la sèrie d'Indiana Jones. La notícia que Spielberg dirigiria una història sobre les desgràcies d'una dona de l'Amèrica rural del Sud va causar sorpresa i incredulitat, però els més espavilats ja s'ensumaven que aquest noi d'Ohio pertanyia a una espècie estranya dins la indústria cinematogràfica: la d'aquells que fan el que els hi rota la gana.


Alice Walker

El color púrpura era la tercera novel·la d'Alice Walker i havia aconseguit molta notorietat en guanyar el Premi a la millor novel·la de l'any i en ser la primera escriptora afroamericana en aconseguir el Pulitzer l'any 1983. Walker havia volgut homenatjar els seus avantpassats i, en escriure, es va sentir estimada i acompanyada pels seus esperits; creació en estat de gràcia. A Spielberg li agradava molt el llibre, però d'entrada, no es veia en cor d'afrontar el projecte perquè mai no havia rodat una història amb personatges afroamericans. Quincy Jones, productor i compositor de la cinta, va convèncer Spielberg amb un argument definitiu: Et vas convertir en un marcià per fer E.T?

Si en vols escoltar l'espai sencer:

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Dispareu contra el pianista. Què fer després d'un èxit espatarrant.

Un director de vint-i-set anys deixava corpresos els assistents a la inauguració del 12th Festival de Cannes. Estrenava el seu primer llargmetratge, Els quatre-cents cops. Parlem de François Truffaut.

Truffaut volia trencar amb l'academicisme del cinema francès i des de les pàgines de revistes especialitzades com Arts o Cahiers du cinéma, ell i d'altres joves insolents cridaven a la revolució: “Autors, trieu lliurement la història que voleu explicar, rodeu en exteriors, estalvieu-vos qualsevol afectació teatral en els diàlegs”. Però, Truffaut no es conformava amb les meres proclames i, gràcies als diners i contactes del sogre —destacat productor—, va portar a la pràctica els seus postulats i amb Els quatre-cents cops l'ha va encertar, perquè va omplir la pantalla de veritat i emoció i perquè va trobar un noi de catorze anys, l'actor Jean-Pierre Léaud, que va deixar el públic estabornit amb la seva creació.



L'acollida de la pel·lícula va ser tan bona que els beneficis permeteren la productora de Truffaut tenir prou múscul per impulsar tota la seva posterior filmografia. A més, les primeres pel·lícules dels seus col·legues, Chabrol o Godard, també van obtenir un notable èxit; el relleu generacional representat per l'anomenada nouvelle vague era imparable.

I ara què farem?—es devia preguntar François Truffaut. Quin havia de ser el següent moviment? Tothom estaria pendent d'ell. Acompliria les expectatives després de l'inesperat èxit de Els quatre-cents cops? Quina responsabilitat!






Si en vols escoltar l'espai sencer:

Presentació

Què serà això de Fem un flash-back?

Serà el recordatori, sentimental i divertit, d'una pel·lícula. Parlarem sobre els detalls de la producció, el rodatge i l'emprempta que l'obra va deixar en la filmografia del director. I tractarem la relació entre la pel·lícula i el llibre que adapta. Sí, m'interessa molt capbussar-me en les desconnexions que hi ha entre la literatura i el cinema.



Aquest tema de les adaptacions cinematogràfiques dóna per escriure un tractat. Escolteu. En primer lloc hi ha el cas de la negativa rotunda. Carlos Ruiz Zafón va declarar a La Voz de Galicia fa dos anys: “No habrá película de La sombra del viento. No voy a perder la energía y el tiempo en adaptar el texto a otro medio. (…) Llevarla al cine sería una traición a su naturaleza porque estos libros son un homenaje a la palabra escrita”. Val a dir que Ruiz Zafón deixava una petita escletxa per a l'esperança i, per si de cas, afegia: “Quizás sea en las series de televisión donde hoy se está haciendo la mejor narrativa”.

Imagino que les temptacions que rebrà per cedir els drets de les seves obres seran molt fortes perquè, segons la seva editorial, Planeta, amb 25 milions de lectors, és l'autor més llegit en castellà després de Cervantes.

El perfum de Patrick Süskind és l'exemple perfecte de l'adaptació que es fa de rogar. La pel·lícula va arribar vint-i-un anys després de la publicació del llibre, potser per la dificultat de recrear una història en la qual el sentit de l'olfacte resulta fonamental.

Hi ha la categoria Antonio Gala, jo crec que ell tot sol podria ocupar un extens capítol del tractat de les adaptacions cinematogràfiques. Es tracta del supòsit de l'autor estafat. Recordarem només el cas polèmic de La Pasión turca, dirigida per Vicente Aranda i protagonitzada per Ana Belén.

Fotograma de La pasión turca.
Va ser una película taquillera dels anys noranta, en la qual Aranda va canviar radicalment el final. Antonio Gala va exigir rodar el seu final, però el cert és que la versió cinematogràfica que es projectà a les pantalles va ser la del director. Gala va qualificar el guió “de árbol sin hojas”, mentre que Aranda es justificava al diari El País: “El guión no es literatura. Es otra cosa, son telegramas enviados a técnicos y actores”.

Si en vols escoltar l'espai sencer: