divendres, 22 de març del 2019

A la platja de Chesil

“Amb prou feines es coneixien l'un a l'altra, i mai no es podrien conèixer per culpa de la capa d'un quasi silenci amistós que mitigava les seves diferències i les tapava tant com les estrenyia”. 

La Florence i l'Edward s'acaben de casar i ara sopen a l'hotel on passaran la seva nit de noces. Som a principis dels anys seixanta i per ells tot és desconegut, inclòs el sexe. La vida que han promès passar plegats es presenta plena de misteris, expectatives, pors i inseguretats.

A la platja de Chesil és una novel·la del britànic Ian McEwan, traduïda al català per Albert Torrescasana i publicada per l'editorial Empúries l'any 2008. A Fem un flash-back?, vam pensar que fóra interessant conèixer les impressions d'una persona, com l'Albert Torrescasana, que durant dos mesos va treballar intensament el text. 



Albert Torrescasana, traductor
I dit i fet, vam aconseguir contactar amb ell i vam anar a L'Escola Casa Nostra de Banyoles per entrevistar-lo en acabar les seves classes. Abans de començar l'Albert para taula, però no pas amb plats i coberts sinó amb un munt de novel·les d'en McEwan. Quan va rebre l'encàrrec, el traductor ja coneixia Amor perdurable i, sobretot Expiació que li va captivar. Llavors capbussar-s'hi a la platja de Chesil fou un gran regal. (...)

Deu anys després de la seva publicació, la novel·la es va convertir en una pel·lícula i es va fer amb la participació del mateix McEwan com a guionista. McEwan està avesat a veure les seves novel·les a la pantalla, amb adaptacions seves o d'altres i també té experiència en guions originals. En aquesta ocasió a més va mostrar el director, Dominic Cooke, les localitzacions que ambientaven la història i va presenciar el rodatge.  (...)

Si voleu escoltar el programa sencer:

divendres, 15 de març del 2019

300

Som l'any 480 a. C, inici de la segona guerra mèdica. Xerxes vol venjar la derrota del seu pare, Darios, i acomplir el vell somni de conquerir occident. El seu poder és aclaparador. Compta amb un exèrcit de 250 mil perses sotmesos als seus deliris. Les ciutats-estat dels territoris grecs dubten i algunes ja s'han rendit a l'invasor. Però hi ha d'altres que presentaran resistència. Protegits per l'estretor de les Termòpiles, porta d'entrada d'allò que avui és Grècia, s'han aplegat uns set mil homes de diverses ciutats dirigits pels espartans i el seu rei Leònides, veritables artistes en matèria de guerra. Xerxes envia un emissari per pactar la rendició. No té sentit vessar sang quan les forces són tan desiguals: “El nostre exèrcit és gran”, adverteix el missatger. “Llançarem tantes sagetes que no veureu el cel”. Leònides respon orgullós, sense immutar-se: “Llavors lluitarem a l'ombra. Si voleu les nostres armes, veniu per elles”.



Durant dos dies resisteixen les escomeses de l'enemic, però el traïdor Efialtes ha conduït els perses per un camí que els permetrà atacar per la rereguarda. Leònides no es dóna per vençut, tot i la seva inferioritat, i resistirà fins al final. “Espartans, lluiteu amb valor; avui potser soparem amb els esperits”, brama Leònides als seus soldats abans de morir. Així s'acomplirà la profecia de l'oracle de Delfos: Esparta serà arrasada si el rei no dóna la vida per defensar-la. El sacrifici de Leònides esperona l'ànim de totes les polis gregues, els permet guanyar temps, ordir la defensa dels seus territoris i lluitar plegats per la defensa de la seva llibertat. Finalment, aconseguiran la victòria.

Leònides a les Termòpiles. Jacques-Louis David (1814)
La batalla de les Termòpiles sempre ha seduït els artistes. Potser recordeu, per exemple, el quadre del francès Jacques-Louis David, avui exposat al Louvre, en el qual Leònides assegut totalment nu damunt d'una roca, ens mira mentre empunya l'espasa i l'escut. Al seu voltant, els seus fidels soldats s'acomiaden abraçant-se davant d'una mort imminent i heroica. Molt més recent tenim el cas que ens ocupa avui. Frank Miller, el dibuixant nord-americà creador de Sin City i col·laborador a sèries com ara Daredevil o Batman, va recrear la batalla de les Termòpiles en un excel·lent còmic titulat 300 publicat per Dark Horse Comics l'any 1998. El virtuosisme estètic sobta ja en veure la coberta del llibre, i en obrir-lo ens deixem atrapar per una atmosfera que ens angoixa tot plegat amb una acurada planificació de les imatges en un format apaïsat i la contenció d'un guió que pretén ser poètic i que flirteja amb l'ambigüitat.

Els seguidors de Miller es van quedar ben parats en veure aquest gir inesperat vers el gènere històric i l'obra fou premiada amb escreix als premis Eisner, els més prestigiosos del sector. Desconec les desqualificacions que va patir David, però a Miller de crítics, no li'n van faltar. De seguida s'aixecaren les veus dels defensors de la fidelitat històrica: “Quina fal·làcia presentar Esparta com un model de democràcia i Pèrsia com a civilització bàrbara i cruel”. “Home! No pot ser! Que Leònides tenia 60 anys, com me'l representeu tan jove i musculat?”. “I què em dieu de Xerxes, Miller l'ha dibuixat com si fos una drag queen. Que atrevit!”. “Que no eren 300, sinó uns quants més i no només procedien d'Esparta, home! Quina barra!” (...)

Si voleu escoltar el programa sencer:   

divendres, 8 de març del 2019

Como agua para chocolate


Laura feia de mestra i escrivia guions per al cinema i la televisió. Era terrible veure com els seus treballs s'oblidaven en un calaix o bé s'alteraven sense miraments. Quina frustració no poder veure a la pantalla tot allò que havia imaginat!

A casa li agradava obrir el bagul de les fotos de família. Hi havia unes que cridaven especialment la seva atenció. Eren les fotos en què sortia Tita, una tia besàvia que no va conèixer. Era una dona bella a la qual sa mare no va permetre casar-se. Mirant les fotos es notava com, amb el temps, el rostre de Tita anava endurint-se. Laura sentia com se li clavava la seva mirada. Semblava com si Tita li implorés un millor destí. I així fou com Laura Esquivel va escriure Como agua para chocolate.

Tita de la Garza és la petita de tres germanes i, per tradició familiar, no es pot casar perquè ha de quedar-se a casa i cuidar de sa mare. Davant d'aquesta repressió, la cuina es converteix en un espai sagrat, l'únic espai en el qual Tita, amb les seves receptes, expressa la seva rebel·lia i passió contingudes fins al punt d'influir en l'ànim dels altres. L'amor, la tendresa i la llibertat de la cuina contrasten amb la brutalitat dels costums socials i la destrucció provocada per les guerres de la revolució mexicana. La cuina, a més, se'ns representa com motor de canvi, com espai de transgressió des del qual es pot millorar la societat.



Laura no estava preparada per l'èxit. I el llançament de la novel·la havia causat furor. El món li va caure a sobre. Al cap de sis mesos de la seva publicació, la novel·la començava a traduir-se. En total a trenta-sis idiomes. Tot un best seller. En un punt es va acabar el silenci, la introspecció. Tothom volia saber d'on havia sortit aquella dona tan sensible que era comparada amb Juan Rulfo o García Márquez. Tothom li demanava una entrevista i Laura volia amagar-se sota la taula, recuperar el seu món íntim.

Laura Esquivel
El seu marit, Alfonso Arau, conegut actor i director, la va animar a escriure el guió per adaptar la novel·la al cinema i el món es va commoure amb l'encís i les exageracions de la cultura popular mexicana i, sobretot, amb l'amor entre Tita i Pedro; un amor que no es pot manifestar a la terra, sinó en el més enllà. Especialment significativa va ser l'acceptació als Estats Units que va permetre Arau establir-se a la meca de Hollywood i dirigir Paseando por las nubes o Cachitos picantes. Alfonso Arau ben bé pot considerar-se com un precursor de la brillant fornada de directors mexicans que ens enlluerna en els darrers anys amb noms com Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón o Alejandro González Iñárritu. Hollywood també es va interessar pels guions de Laura, però l'experiència no va ser grata. Un cop més es va sentir maltractada com a autora. El matrimoni de va encaixar malament el nou panorama vital i Laura i Alfonso es divorciaren després de vint anys de relació. Durant molt temps es barallaren als tribunals pels drets d'autor de la cinta. L'escriptora va arribar a maleir l'hora que va decidir canviar el destí de Tita. Afortunadament tot això va passar i Arau i Esquivel van fer les paus (...)

Si voleu escoltar el programa sencer: 


divendres, 1 de març del 2019

Los santos inocentes

Un cotxe enorme aparca en la plaça del poble. Hi surt un senyor alt que es puja la cremallera de la caçadora i es posa la boina al cap. Qui serà? Els veïns se'l miren encuriosits, en silenci. El rodatge d'una pel·lícula ha alterat la seva rutina però la presència de famosos ja no és cap sorpresa. En el descans de la filmació el director s'apropa a un dels actors protagonistes: “Alfredo, el señor Delibes está comiendo en el restaurante de ahí enfrente. ¿Puedes ir a saludarle?”. L'actor vesteix de manera miserable com correspon al seu personatge, però sense pensar-s'ho entra al restaurant i li allarga la mà a l'escriptor: “Señor Delibes, Paco el bajo”.



Los santos inocentes va ser la novel·la que més temps va ocupar Miguel Delibes, des de la seva gestació fins a la publicació definitiva. Primer va tenir la forma d'un relat breu que es publicà a les pàgines de la revista Mundo Hispánico. Més tard l'autor va entreveure que la història donava per una novel·la, però com que involucrava persones i fets reals no gosava treure'ls a la llum i es va oblidar d'aquell conte fins que anys més tard, ordenant la seva biblioteca el va retrobar, el va rellegir i va reprendre la tasca de crear una tragèdia rural—realista i poètica— en la qual s'expliquen les condicions d'una l'humil i resignada família a l'Extremadura profunda dels anys seixanta. És temps de cacera i Paco, el bajo, s'ha trencat una cama i no pot servir el señorito Iván a les batudes. Però el señorito el pressiona perquè l'acompanyi tot mostrant la crueltat, els abusos i la ceguesa moral d'una classe instal·lada en uns privilegis propis d'una societat feudal.

L'any 1981 Planeta publicaria la novel·la. Seria l'única infidelitat de Delibes vers Destino, l'editorial organitzadora del premi Nadal que Delibes va guanyar l'any 47 amb La sombra de un ciprés es alagarda tot encetant una brillant carrera literària. L'autor va lliurar l'original mecanografiat als responsables de l'editorial Planeta que en veure'l tan finet van murmurar: “Me parece que los inocentes somos nosotros”. L'èxit però va ser rotund. En vint anys Los santos inocentes es va editar més de 60 cops.

L'escriptor Miguel Delibes
Mario Camus acabava de guanyar l'Os d'Or al Festival de Berlin amb La colmena i llavors va voler portar al cinema Los santos inocentes. Delibes va rebre la notícia amb estranyesa perquè li semblava una adaptació difícil. I així era. Els guionistes —Antonio Larreta, Manuel Matji i el propi Camus— van trigar a trobar la tecla escaient. Finalment van optar per inventar-se la vida que Azarías i els fills de Paco, el Bajo, portarien en els anys 70. Això permetia que cada personatge expliqués la història pròpia de la novel·la com si fóra un  flash-back i també permetia dotar-li d'un final esperançador, un xic més optimista que el del llibre. Quan Miguel Delibes va rebre el guió de la pel·lícula només va insistir en una cosa: l'expressió milana bonita havia de repetir-se moltes, moltes vegades al llarg de la història (...)


Si voleu escoltar el programa sencer:




dilluns, 10 de desembre del 2018

Parlem amb...

fotograma de Lladres de temps
Vivim una mitjana de 27.000 dies, unes 650 mil hores. La quarta part de la nostra vida dormim i unes 350 mil hores les dediquem a l'oci. El nostre temps és un recurs que tots volen. Avui parlem del documental Lladres de temps, una investigació que ens demostra com el temps s'ha convertit en moneda de canvi i com podem reclamar el control sobre aquest recurs, preciós i finit. Cosima Dannoritzer és la directora d'aquest documental. Cosima es va formar com a realitzadora de cinema i televisió a la Strathclyde University de Glasgow i la Bournemouth Film School de Bournemouth i des de l'any 1991 escriu i realitza pel·lícules documentals.   



Lladres de temps es va estrenar a Docs Barcelona el passat mes de maig. S'ha emès en el canal Arte a Alemanya i França, a Suïssa i també aquí al programa Sense ficció de TV3. Novament ha estat seleccionat en el Festival de Drets Humans de Barcelona i aviat s'emetrà a Finlàndia i Israel. En total són 8 països els que han participat en la producció.

Cosima Dannoritzer

El documental mostra la relació dels éssers humans amb el temps i ens fa reflexionar sobre l'eficiència i la productivitat, i també sobre l'abús que, de vegades, es fa del nostre temps. Treballadors que acudeixen al seu lloc de treball amb bolquers perquè no tenen temps d'anar al bany i els casos preocupants de l'adicció al treball al Japó i també a la resta del món.

Si voleu veure el documental Lladres de temps el trobareu a l'espai a la carta del web de TV3 i recordeu primer que nosaltres podem ser els nostres propis lladres de temps.

Els compositors de la banda sonora, Marta Andrés i Joan Gil, ens han explicat els detalls de la seva col·laboració 
en la pel·lícula així com el secret per a treballar en harmonia a quatre mans.

Si voleu escoltar el programa sencer:

divendres, 23 de novembre del 2018

El tercer hombre

Un escriptor s'ofega en l'alcohol en el cabaret Oriental de Viena. El sentiment de culpa per les seves constants infidelitats i el desassossec espiritual resulten una càrrega massa feixuga per la seva turmentada ànima. El panorama no millora si surt al carrer. No es trobarà amb la Viena encisadora dels valsos de Strauss, sinó amb una ciutat devastada per les bombes, pel pitjor de la condició humana.

És l'any 1948. L'escriptor és Graham Greene i es troba a Viena perquè el productor Alexander Korda l'hi ha encarregat un guió sobre l'ocupació de la capital per part de les quatre Potències. Llavors, Viena encara estava dividida en zones sota control nord-americà, rus, francès i britànic i el centre de la ciutat era patrullat per grups de quatre soldats, un per cada país. Tot plegat havia començat en un sopar en el qual Greene va mostrar al seu amic Korda un tros de paper en el qual hi havia escrit la inquietant i falsa mort d'un tal Harry.

Per afrontar l'elaboració d'un guió, Greene sempre escrivia primer un relat. Segons deia, una pel·lícula no depèn només d'una trama argumental, sinó també d'uns personatges, un talant i un clima, que li semblaven impossibles de reflectir en l'esbós d'un guió convencional. El problema rau que només li queden tres dies d'estada a la ciutat i no té trama, ni personatges, ni res de res... llevat potser d'algunes localitzacions interessants, com ara el cabaret Oriental.



L'endemà arriba el cop de sort. Greene esmorza amb un oficial britànic del Servei d'Intel·ligència i la conversa li proporciona el material que necessita; per una banda, la tèrbola història de l'estraperlo de la penicilia i per una altra, el fascinant descobriment del clavegueram de la ciutat... ja ho té!

En arribar la primavera Greene torna a Viena, acompanyat pel director Carol Reed, per treballar sobre el terreny i polir els detalls de la història. L'escriptor coneix el llenguatge cinematogràfic i no posa gaires problemes a l'hora de fer canvis. Alguns són superficials; com a conseqüència de la procedència nord-americana dels actors Orson Welles i Joseph Cotten, s'ha de canviar la nacionalitat britànica original del relat. A Joseph Cotten, a més, no li agrada ni miqueta el nom que li han posat; sembla que per una oïda ianqui, Rollo Martins té connotacions homosexuals. També se suprimeix el segrest de l'Anna Smith per part dels russos perquè no es volia pas fer una pel·lícula propagandística. Quan tracten el final de la pel·lícula, la cosa s'entrebanca de valent. Greene opina que la història ha d'acabar bé i Reed pensa que aquest happyend pot resultar-li massa cínic al públic. Quan va veure el mestratge amb el qual es va rodar l'escena final, l'escriptor va reconèixer que estava equivocat.


Carol Reed i Graham Greene (a la dreta) revisant un guió
Després de l'èxit de la pel·lícula Graham Greene va publicar el seu relat. I al pròleg escrivia: “El tercer hombre no va ser escrit per a ser llegit, sinó per ser vist. Mai va pretendre ser més que la matèria primera per a una pel·lícula. En realitat la pel·lícula és millor que el relat perquè en aquest cas és el relat en la seva forma més polida”. Vet aquí, per tant, un cas rar i paradigmàtic de pel·lícula que supera el llibre; ho diu el mateix escriptor!  (...)





Si voleu escoltar el programa sencer:









divendres, 16 de novembre del 2018

El capitán Alatriste presenta: Roque Baños

“No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente. Se llamaba Diego Alatriste y Tenorio, y había luchado como soldado de los tercios viejos en las guerras de Flandes” .




Roque Baños
Aquest és l'inici de la novel·la El capitán Alatriste, escrita per Arturo Pérez Reverte i la seva filla Carlota. L'any 2006 Agustín Díaz Yañes va dirigir l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Viggo Mortensen. El compositor de la banda sonora fou Roque Baños que avui ens acompanya a Fem un flash-back?

La fanfàrria Alatriste, obrirà aquest diumenge el concert que la Banda Municipal de Barcelona oferirà a l'Auditori i el seu director, José Rafael Pascual Vilaplana, ha volgut fer-nos una petita ressenya de l'obra i de l'autor. 

Hem aprofitat la celebració d'aquest concert per recordar amb Roque Baños, com va viure aquell projecte d'Alatriste que llavors va ser la producció espanyola més cara de la història. I ja que hi som,  hem fet un repàs de la seva trajectòria artística dins del món del cinema; des dels inicis a Carreteras secundarias (Emilio Martínez Lázaro) fins a les superproduccions nordamericanes d'avui dia, Baños ha signat unes 60 partitures i ha aconseguit, entre altres premis, 3 Goya per col·laboracions amb Carlos Saura (Salomé, 2003), Daniel Monzón (Celda 211, 2008) i Álex de la Iglesia (Los crímenes de Oxford, 2009).

El compositor, nascut a Jumilla, viu entre Los Angeles i Madrid.  Aquesta setmana es trobava a la capital espanyola preparant un concert amb la Film Symphony Orchestra en el qual interpretava la banda sonora de El hombre que mató a don Quijote. 

Si voleu escoltar el programa sencer:

dissabte, 10 de novembre del 2018

El mercader de Venècia

Els teatres de Londres van reobrir-se al públic, després de dos anys tancats per culpa de la pesta. William Shakespeare s'havia associat a la companyia teatral de Lord Chamberlain, que era cosí de la reina Elizabeth i aquest vincle amb l'aristocràcia va afavorir que l'autor inaugurés un estil dramàtic nou —més poètic, més refinat i més enginyós— que captivà el públic. En aquest context, l'any 1594, va ser escrita la comèdia El Mercader de Venècia.

Sobre Shakespeare no es deixa d'escriure. L'astorament que causa la quantitat, la varietat i sobretot la qualitat de la seva obra ens fan dubtar i els escèptics es pregunten: “Com pot ser que un sol home escrigués tot això?”. Salvador Oliva, catedràtic de Filologia i poeta, ha traduït tot el teatre de Shakespeare i ens explica que “el seu poder verbal és tan intens, tan capaç d'estimular la imaginació artística, tan destre i tan apte per il·luminar les zones ombroses de l'ànima humana que, cada vegada que rellegim una obra seva, tenim la sorpresa de trobar-hi nous valors”. Per a Oliva no hi ha dubtes sobre l'autoria i la identitat de Shakespeare i el situa al bell mig del canon. És a partir de la seva referència que mesurem el valor de la resta d'autors.



El jove Bassanio està enamorat de Porcia. Per mantenir l'alt nivell de vida que suposa fer-li la cort li demana diners al seu amic Antonio, un ric mercader venecià. Antonio no disposa en efectiu dels tres mil ducats que Bassanio necessita i acudeixen a Shylock per demanar-li un préstec. Shylock és un vell jueu estranger a la ciutat, assidu a la sinagoga, vidu i amb una filla, Jessica. Accedeix a donar-li crèdit, però en lloc de fixar un interés pacten que en cas de no poder tornar els diners, Antonio haurà de pagar amb una lliura de la seva pròpia carn.

Un debat controvertit ha estat sempre decidir si El mercader de Venècia és o no una obra antisemítica. Tampoc hi ha acord respecte al personatge de Shylock: és còmic o tràgic? Shakespeare no va manifestar el seu parer i segurament volia crear un personatge obert a diferents interpretacions.
De vegades les paraules de Shylock ens semblen assenyades, en canvi la seva exagerada avarícia ens fa riure, ens provoca repulsió i fàstic la seva tossuderia en voler complir el contracte i finalment, quan és vençut, ens fa tanta llàstima.

Michael Radford va assumir l'any 2004 la direcció d'una nova versió d'El mercader de Venècia. Per documentar-se es va cruspir totes les adaptacions cinematogràfiques que va trobar d'obres de Shakespeare, la qual cosa té molt mèrit perquè n'hi ha unes 300, com podreu imaginar parlem de l'autor clàssic més versionat. Els gustos personals d'en Radford sobten: que menysprei l'Othello d'Orson Welles o que consideri West Side Story com la millor versió de Romeo i Julieta són exemples d'un criteri ben peculiar (...) 

Si voleu escoltar el programa sencer:



dissabte, 3 de novembre del 2018

Stanley Kubrick al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

“Si pot ser escrit o pensat, es pot filmar”.
 Stanley Kubrick.

El Centre de Cultura Contemporània acull una exposició dedicada a Stanley Kubrick justament en el cinquanta aniversari de l'estrena de la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai. Es tracta d'un projecte promogut pel Museu del Cinema alemany de Frankfurt que, des del 2004, està viatjant arreu del món i ara romandrà a Barcelona fins el 31 de març.

La mostra ocupa la tercera planta del CCCB i exhibeix una acurada i completíssima selecció de material; uns 40 audiovisuals, maquetes, càmeres, vestuari així com objectes de l'arxiu personal del director: guions, fotografies, esbossos, storyboards... Tot plegat per oferir-nos un recorregut cronològic de la vida artística del cineasta nordamericà. Kubrick es va iniciar com a fotògraf en la revista Look, després vindria l'etapa de formació amb els curtmetratges i els dotze llargmetratges, entre els quals hi trobem un munt de títols icònics del setè art. A banda de la citada 2001 la llista podria incloure com a mínim La chaqueta metálica, El resplandor, La naranja mecánica, Senderos de Gloria, Lolita, Espartaco ...



Stanley Kubrick fou un director privilegiat, únic. Va aconseguir fer un cinema d'autor dins de produccions megalòmanes al seu aire, sense gaires exigències quant a terminis o èxit comercial. Formava part del mainstream de Hollywood però des de 1961 va viure aïllat a una casa situada al nord de Londres. Allà treballava com un artesà al seu taller fins deixar enllestida la pel·lícula. Tot i que les produccions aixecaven molta expectació, sovint van ser rebudes amb indiferència o incomprensió, però el temps ha elevat alguna d'elles a la condició d'atemporal, d'obra mestra.

Tenia fama de ser un “maniàtic del control”, havia de posar el nas en cada detall, era com ell mateix reconeixia un “perfeccionista dement”, que portava al límit els nervis dels seus col·laboradors. Kubrick aplicava la mordassa als periodistes i exigia contractes de confidencialitat abans de l'estrena de les seves pel·lícules.

Quant a les bandes sonores Kubrick tenia un punt de vista poc convencional. Afirmava que per bons que fossin els millors compositors de cinema, no eren Beethoven, ni Mozart ni Brahms; llavors per què escalfar-se el cap quan hi ha al nostre abast tanta música genial? Efectivament, Kubrick va prendre fragments musicals de Richard Strauss, Beethoven, Rossini, Händel, Bártok, Ligeti, Penderecki... però val a dir que també contractà expressament compositors especialitzats com Gerald Fried, Alex North o Wendy Carlos. Fins i tot una de les seves filles, Vivian Kubrick, va escriure la banda sonora de La chaqueta metálica.  

La part final de l'exposició està dedicada als projectes inèdits o inacabats de Stanley Kubrick, entre els quals hi ha, entre d'altres, molta documentació sobre una pel·lícula dedicada a Napoleó i sobre Inteligència Arficial que Steven Spielberg portaria a la pantalla l'any 2001.

Juntament amb la mostra s'han programat concerts, cinefòrums i el cicle Stanley Kubrick, un gegant, a la Filmoteca de Catalunya. La visita es culmina amb una nova cita, extreta de l'article que el crític Ángel Fernández Santos va publicar l'endemà de la mort del cineasta: “En Kubrick, com en Welles, i més recentment com en Coppola, sempre hi va haver una secreta vocació d'aprenent de Déu”.

Si voleu escoltar l'espai sencer:



divendres, 26 d’octubre del 2018

Les aventures de Robin Hood

El cinema d'aventures vivia un resorgiment a Hollywood i la Warner Bross s'havia apuntat a la moda amb El capitán Blood, una superproducció de pirates que es va estrenar el Nadal de 1935 i va convertir en estrelles els seus protagonistes: Olivia de Havilland i Errol Flynn.

La parella repetiria a La carga de la brigada ligera i el setembre de 1937 començava el rodatge d'una nova versió de Les aventures de Robin Hood, el projecte més ambiciós de la Warner Bros.

El mític bosc de Sherwood es va recrear al Bidwel Park de Chico (Califòrnia) i allà començaren els problemes. Es va haver d'usar gespa artificial perquè la del parc estava cremada pel sol d'estiu. Després van arribar les pluges. El productor s'estirava dels cabells en veure com es disparava el pressupost i el director, William Keighley no s'aclaria. Havia o no havia de començar la pel·lícula amb l'espectacular torneig de tir amb arc?



El més fomut era la perruca que li havien dissenyat a l'Errol Flynn, amb aquell ridícul serrell arrodonit. Allò era intolerable, indignant! Home, que l'Errol tenia una reputació! L'actor es va queixar al propi Jack Warner per exigir una altra perruca, i, evidentment, ho va aconseguir. Un cop solucionat aquest assumpte, Flynn es llançà a festejar l'Olivia de Havilland. La seva relació fou més intensa que mai i la seva complicitat apassionada va afavorir moltíssim la pel·lícula.

En novembre, la producció anava endarrerida i el treball de William Keighley no era del gust dels estudis, especialment en les escenes d'acció. Llavors es va decidir que Michael Curtiz agafés les regnes del rodatge. Curtiz era un director competent i talentós, format a Europa. Tenia però un caràcter difícil. Era un tirà a l'estudi i no tolerava els capricis dels divos. Va tenir més que paraules amb Bette Davis, Cary Grant i amb Errol Flynn acabaria barallant-se a cops de puny en el rodatge de Murieron con las botas puestas. Mentre es filmava Robin de los bosques, Flynn encara tolerava les sortides irades del director, però Olivia de Havilland estava aterrida. Quan començava amb els crits, es tapava les orelles i arrencava a córrer cap el seu camerino.

Curtiz va repetir algunes de les seqüències i es va encarregar de realitzar totes les escenes d'interior, inclosa la del magistral duel final entre Robin i Guy de Gisborne. El 22 de gener de 1938 va enllestir el rodatge. Amb 2 milions de dólars, era fins aleshores la producció més cara de la Warner Bros.


Erich Wolfgang Korngold
La cirereta de la pel·lícula havia de ser la música i el millor candidat per compondre-la era Erich Wolfgang Korngold que ja havia guanyat un òscar l'any 1935 amb Anthony Adverse. Korngold havia estat un nen prodigi. Amb onze anys va estrenar un ballet a l'Òpera Imperial de Viena, als 23 la seva tercera òpera va tenir una estrena simultània a Colònia i Hamburg, un fet sense precedents. Havia sentit elogis dels grans Richard Strauss i Gustav Mahler i, per tant, estava cridat a deixar-nos pàgines cèlebres que romandrien indelebles en el temps. Ell era un músic de teatres i auditoris i el seu pare, molt influent com a crític musical, li corcava l'orella dient-li que això del cinema era de baixa estofa.

Si en vols escoltar l'espai sencer:



divendres, 19 d’octubre del 2018

El color púrpura. L'inconformisme d'un creador.

Dues nenes negres juguen en un camp ple de flors. Corren, ballen, canten, piquen de mans, semblen felices. Una d'elles s'atura esgotada i mira el blau del cel. Descobrim que està embarassada. Arriba el pare, anuncia que el sopar és a taula i afegeix: “Celie tens el somriure més lleig de la creació”.

Així comença El color púrpura amb la qual Steven Spielberg es va endinsar, per primer cop, en el gènere del drama i va demostrar que no només era un director de pel·lícules d'entreteniment. Fins llavors, Spielberg havia dirigit una pila de cintes que ja justificaven, amb escreix, el sobrenom d'El rei Midas de Hollywood: Tiburón, Encuentros en la tercera fase, E.T el extraterrestre i els dos primers títols de la sèrie d'Indiana Jones. La notícia que Spielberg dirigiria una història sobre les desgràcies d'una dona de l'Amèrica rural del Sud va causar sorpresa i incredulitat, però els més espavilats ja s'ensumaven que aquest noi d'Ohio pertanyia a una espècie estranya dins la indústria cinematogràfica: la d'aquells que fan el que els hi rota la gana.


Alice Walker

El color púrpura era la tercera novel·la d'Alice Walker i havia aconseguit molta notorietat en guanyar el Premi a la millor novel·la de l'any i en ser la primera escriptora afroamericana en aconseguir el Pulitzer l'any 1983. Walker havia volgut homenatjar els seus avantpassats i, en escriure, es va sentir estimada i acompanyada pels seus esperits; creació en estat de gràcia. A Spielberg li agradava molt el llibre, però d'entrada, no es veia en cor d'afrontar el projecte perquè mai no havia rodat una història amb personatges afroamericans. Quincy Jones, productor i compositor de la cinta, va convèncer Spielberg amb un argument definitiu: Et vas convertir en un marcià per fer E.T?

Si en vols escoltar l'espai sencer:

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Dispareu contra el pianista. Què fer després d'un èxit espatarrant.

Un director de vint-i-set anys deixava corpresos els assistents a la inauguració del 12th Festival de Cannes. Estrenava el seu primer llargmetratge, Els quatre-cents cops. Parlem de François Truffaut.

Truffaut volia trencar amb l'academicisme del cinema francès i des de les pàgines de revistes especialitzades com Arts o Cahiers du cinéma, ell i d'altres joves insolents cridaven a la revolució: “Autors, trieu lliurement la història que voleu explicar, rodeu en exteriors, estalvieu-vos qualsevol afectació teatral en els diàlegs”. Però, Truffaut no es conformava amb les meres proclames i, gràcies als diners i contactes del sogre —destacat productor—, va portar a la pràctica els seus postulats i amb Els quatre-cents cops l'ha va encertar, perquè va omplir la pantalla de veritat i emoció i perquè va trobar un noi de catorze anys, l'actor Jean-Pierre Léaud, que va deixar el públic estabornit amb la seva creació.



L'acollida de la pel·lícula va ser tan bona que els beneficis permeteren la productora de Truffaut tenir prou múscul per impulsar tota la seva posterior filmografia. A més, les primeres pel·lícules dels seus col·legues, Chabrol o Godard, també van obtenir un notable èxit; el relleu generacional representat per l'anomenada nouvelle vague era imparable.

I ara què farem?—es devia preguntar François Truffaut. Quin havia de ser el següent moviment? Tothom estaria pendent d'ell. Acompliria les expectatives després de l'inesperat èxit de Els quatre-cents cops? Quina responsabilitat!






Si en vols escoltar l'espai sencer:

Presentació

Què serà això de Fem un flash-back?

Serà el recordatori, sentimental i divertit, d'una pel·lícula. Parlarem sobre els detalls de la producció, el rodatge i l'emprempta que l'obra va deixar en la filmografia del director. I tractarem la relació entre la pel·lícula i el llibre que adapta. Sí, m'interessa molt capbussar-me en les desconnexions que hi ha entre la literatura i el cinema.



Aquest tema de les adaptacions cinematogràfiques dóna per escriure un tractat. Escolteu. En primer lloc hi ha el cas de la negativa rotunda. Carlos Ruiz Zafón va declarar a La Voz de Galicia fa dos anys: “No habrá película de La sombra del viento. No voy a perder la energía y el tiempo en adaptar el texto a otro medio. (…) Llevarla al cine sería una traición a su naturaleza porque estos libros son un homenaje a la palabra escrita”. Val a dir que Ruiz Zafón deixava una petita escletxa per a l'esperança i, per si de cas, afegia: “Quizás sea en las series de televisión donde hoy se está haciendo la mejor narrativa”.

Imagino que les temptacions que rebrà per cedir els drets de les seves obres seran molt fortes perquè, segons la seva editorial, Planeta, amb 25 milions de lectors, és l'autor més llegit en castellà després de Cervantes.

El perfum de Patrick Süskind és l'exemple perfecte de l'adaptació que es fa de rogar. La pel·lícula va arribar vint-i-un anys després de la publicació del llibre, potser per la dificultat de recrear una història en la qual el sentit de l'olfacte resulta fonamental.

Hi ha la categoria Antonio Gala, jo crec que ell tot sol podria ocupar un extens capítol del tractat de les adaptacions cinematogràfiques. Es tracta del supòsit de l'autor estafat. Recordarem només el cas polèmic de La Pasión turca, dirigida per Vicente Aranda i protagonitzada per Ana Belén.

Fotograma de La pasión turca.
Va ser una película taquillera dels anys noranta, en la qual Aranda va canviar radicalment el final. Antonio Gala va exigir rodar el seu final, però el cert és que la versió cinematogràfica que es projectà a les pantalles va ser la del director. Gala va qualificar el guió “de árbol sin hojas”, mentre que Aranda es justificava al diari El País: “El guión no es literatura. Es otra cosa, son telegramas enviados a técnicos y actores”.

Si en vols escoltar l'espai sencer: