divendres, 19 d’octubre del 2018

El color púrpura. L'inconformisme d'un creador.

Dues nenes negres juguen en un camp ple de flors. Corren, ballen, canten, piquen de mans, semblen felices. Una d'elles s'atura esgotada i mira el blau del cel. Descobrim que està embarassada. Arriba el pare, anuncia que el sopar és a taula i afegeix: “Celie tens el somriure més lleig de la creació”.

Així comença El color púrpura amb la qual Steven Spielberg es va endinsar, per primer cop, en el gènere del drama i va demostrar que no només era un director de pel·lícules d'entreteniment. Fins llavors, Spielberg havia dirigit una pila de cintes que ja justificaven, amb escreix, el sobrenom d'El rei Midas de Hollywood: Tiburón, Encuentros en la tercera fase, E.T el extraterrestre i els dos primers títols de la sèrie d'Indiana Jones. La notícia que Spielberg dirigiria una història sobre les desgràcies d'una dona de l'Amèrica rural del Sud va causar sorpresa i incredulitat, però els més espavilats ja s'ensumaven que aquest noi d'Ohio pertanyia a una espècie estranya dins la indústria cinematogràfica: la d'aquells que fan el que els hi rota la gana.


Alice Walker

El color púrpura era la tercera novel·la d'Alice Walker i havia aconseguit molta notorietat en guanyar el Premi a la millor novel·la de l'any i en ser la primera escriptora afroamericana en aconseguir el Pulitzer l'any 1983. Walker havia volgut homenatjar els seus avantpassats i, en escriure, es va sentir estimada i acompanyada pels seus esperits; creació en estat de gràcia. A Spielberg li agradava molt el llibre, però d'entrada, no es veia en cor d'afrontar el projecte perquè mai no havia rodat una història amb personatges afroamericans. Quincy Jones, productor i compositor de la cinta, va convèncer Spielberg amb un argument definitiu: Et vas convertir en un marcià per fer E.T?

Si en vols escoltar l'espai sencer: