divendres, 23 de novembre del 2018

El tercer hombre

Un escriptor s'ofega en l'alcohol en el cabaret Oriental de Viena. El sentiment de culpa per les seves constants infidelitats i el desassossec espiritual resulten una càrrega massa feixuga per la seva turmentada ànima. El panorama no millora si surt al carrer. No es trobarà amb la Viena encisadora dels valsos de Strauss, sinó amb una ciutat devastada per les bombes, pel pitjor de la condició humana.

És l'any 1948. L'escriptor és Graham Greene i es troba a Viena perquè el productor Alexander Korda l'hi ha encarregat un guió sobre l'ocupació de la capital per part de les quatre Potències. Llavors, Viena encara estava dividida en zones sota control nord-americà, rus, francès i britànic i el centre de la ciutat era patrullat per grups de quatre soldats, un per cada país. Tot plegat havia començat en un sopar en el qual Greene va mostrar al seu amic Korda un tros de paper en el qual hi havia escrit la inquietant i falsa mort d'un tal Harry.

Per afrontar l'elaboració d'un guió, Greene sempre escrivia primer un relat. Segons deia, una pel·lícula no depèn només d'una trama argumental, sinó també d'uns personatges, un talant i un clima, que li semblaven impossibles de reflectir en l'esbós d'un guió convencional. El problema rau que només li queden tres dies d'estada a la ciutat i no té trama, ni personatges, ni res de res... llevat potser d'algunes localitzacions interessants, com ara el cabaret Oriental.



L'endemà arriba el cop de sort. Greene esmorza amb un oficial britànic del Servei d'Intel·ligència i la conversa li proporciona el material que necessita; per una banda, la tèrbola història de l'estraperlo de la penicilia i per una altra, el fascinant descobriment del clavegueram de la ciutat... ja ho té!

En arribar la primavera Greene torna a Viena, acompanyat pel director Carol Reed, per treballar sobre el terreny i polir els detalls de la història. L'escriptor coneix el llenguatge cinematogràfic i no posa gaires problemes a l'hora de fer canvis. Alguns són superficials; com a conseqüència de la procedència nord-americana dels actors Orson Welles i Joseph Cotten, s'ha de canviar la nacionalitat britànica original del relat. A Joseph Cotten, a més, no li agrada ni miqueta el nom que li han posat; sembla que per una oïda ianqui, Rollo Martins té connotacions homosexuals. També se suprimeix el segrest de l'Anna Smith per part dels russos perquè no es volia pas fer una pel·lícula propagandística. Quan tracten el final de la pel·lícula, la cosa s'entrebanca de valent. Greene opina que la història ha d'acabar bé i Reed pensa que aquest happyend pot resultar-li massa cínic al públic. Quan va veure el mestratge amb el qual es va rodar l'escena final, l'escriptor va reconèixer que estava equivocat.


Carol Reed i Graham Greene (a la dreta) revisant un guió
Després de l'èxit de la pel·lícula Graham Greene va publicar el seu relat. I al pròleg escrivia: “El tercer hombre no va ser escrit per a ser llegit, sinó per ser vist. Mai va pretendre ser més que la matèria primera per a una pel·lícula. En realitat la pel·lícula és millor que el relat perquè en aquest cas és el relat en la seva forma més polida”. Vet aquí, per tant, un cas rar i paradigmàtic de pel·lícula que supera el llibre; ho diu el mateix escriptor!  (...)





Si voleu escoltar el programa sencer: